Jordi Safont
Any 1447
Pedra policromada
217x74x57 cm.
Originària de la portada dels Apòstols de la Seu Vella de Lleida
Avui conservada a la Seu Nova de Lleida

La Mare de Déu del Blau és una de les obres més representatives del patrimoni artístic dels lleidatans. Procedeix de la portada dels Apòstols de la Seu Vella de Lleida. Es trobava ubicada al mainell central, tot presidint l’accés més important a l’antiga catedral. Als brancals que trobem a banda i banda d’aquest portal s’hi van emplaçar 12 apòstols que flanquejaven la Mare de Déu i que encara conferien més monumentalitat al conjunt. Malauradament, els apòstols avui es conserven malmesos i fragmentats com a conseqüència de les destrosses produïdes durant la Guerra Civil.

Es tracta d’una imatge de dimensions superiors al natural. Maria apareix dempeus sostenint amb el seu braç esquerre a Jesús Nen, mentre amb la mà dreta sosté un colom. Aquest element, cal dir-ho, és producte d’una restauració duta a terme per l’escultor Víctor Pallarès. La Verge va abillada amb una sobrecota cenyida a la cintura per un cíngol, la qual deixa veure a la part baixa el vestit interior. Llueix també un vel que li cobreix el cap i un ampli mantell, a més d’una diadema que li subjecta els cabells. El rostre presenta una factura molt acurada, el que demostra el bon quefer de l’escultor que la va executar. Destaca el fet que Maria tingui el cap lleugerament inclinat cap a baix, el que es deu a que fou esculpida per ser disposada en posició elevada. Així, acotant el cap, sembla dirigeix la mirada a tots els fidels que entraven a la catedral per portal dels Apòstols. Pel que fa a Jesús, duu una túnica que li cobreix tot el cos, i amb la seva mà esquerra sosté un fruit. S’ha de dir que el braç dret del Nen és producte igualment de la restauració d’en Víctor Pallarès.

La Mare de Déu del Blau es va esculpir l’any 1447 i la va realitzar l’escultor Jordi Safont, que en aquell moment era el mestre d’obra –arquitecte en cap- de la Seu Vella. El Capítol de la Catedral li va fer aquest encàrrec per tal de reemplaçar la imatge que presidia el portal dels Apòstols d’ençà el 1390, executada pel també escultor Guillem Solivella i que, pels motius que fossin, no deuria satisfer als canonges. Fins i tot, coneixem el nom del pintor que la va policromar per primer cop, Tomàs Teixidor, i el nom d’un calderer musulmà, Mahoma Muilla, que va executar unes diademes. Altres artesans van col·laborar en l’acabament i instal·lació de l’escultura al portal de la catedral. En definitiva, es tracta d’un conjunt dades que coneixem abastament gràcies a la documentació de l’època conservada a l’Arxiu Capitular de Lleida.

Arran de la conversió de la Seu Vella en caserna militar el 1707 la Mare de Déu del Blau, a l’igual que la resta del patrimoni moble de la Seu Vella, va patir una sèrie de vicissituds que ara ja formen part de la seva pròpia història. Així, un cop tancada l’antiga catedral, la imatge fou traslladada el 1749 a l’església de sant Pau, on va patir greus desperfectes el 1936. L’any 1939 fou restaurada per Ramon Borràs i dipositada a l’antic Hospital de Santa Maria, avui seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Allà va romandre fins el 1947, data en què fou traslladada de nou a la Seu Vella. El 1967 continuà el seu periple personal i fou portada a la Seu Nova.

El 1989 l’escultura va ser restaurada amb motiu de la seva participació en l’exposició Millenum, moment en què li fou recol·locat el cap del Nen Jesús, que romania en mans d’uns particulars des del 1936 i que havia estat retornat sota secret de confesió. Al mateix temps, l’escultor lleidatà Víctor Pallarès efectuà la intervenció abans esmentada, que suposà l’afegiment de la mà dreta de la Mare de Déu i del braç del Nen. En aquells anys la nostra imatge es trobava ubicada a la girola de la catedral, prop de la capella del Santíssim.

L’any 2003 es va produir la darrera de les intervencions de conservació-restauració, un sanejament general dut a terme per tal que l’escultura concorregués a l’exposició Seu Vella. L’esplendor retrobada. Aquesta mostra va suposar la seva revalorització definitiva, ja que un cop finit l’event fou reinstal·lada al presbiteri de la Seu Nova, el sancta sanctorum de la catedral, una ubicació molt més adient per una imatge amb una gran rellevància històrico-artística i espiritual.

Finalment, ens resta parlar de la llegenda gestada al seu voltant, la qual parteix del blau que Maria mostra al front. La història té un parell de versions, tot i que bàsicament ens parla de la rivalitat existent entre un mestre escultor i el seu deixeble. El primer, un cop va veure en el gran treball que l’aprenent havia fet en l’escultura, enrabiat, la va colpejar al front i d’aquí l’aparició del blau al front de Maria. La llegenda diu que el martell va rebotar i va causar la mort de l’envejós mestre, mentre que una segona versió diu que el terra es va obrir i se’l va engolir. Aquesta segona versió, igualment, diu que escultor i deixeble van fer sengles imatges que van ser valorades per un jurat, essent millor considerada la de l’aprenent.

Museu de Lleida